dimecres, 6 d’octubre de 2010

5a. entrega.



 -Desè dia, dilluns:
De Flagstaff a Williams

Dinem i sortim disposats a dsifrutar de la vista i a omplir una targeta SD de 8 Gb. amb fotos en el Grand Canyon, que avui visitarem tranquil·lament, ja que, nomes farem uns 250 Km de ruta. El canó té una longitud de 446 Km de llarg, una amplada variable entre 6 i 20 Km i una profunditat de mes de 1600 metres. La seva antiguitat es calcula en 2.000 milions d'anys.





Al poble de Cameron ens desviem i fem la primera parada en el "Little Colorado", un petit tros al principi del Grand Canyon que gestionen els indis. Cal pagar 1 € per persona i tenen tot tipus de botigues d'artesania "feta a mà". I sens dubte, podem  pagar amb VISA.







Aquesta magnífica visita ens serveix com a aperitiu de del que vindrà després.


Seguim per la zona muntanyosa del "Kaibab National Forest" de pins autòctons i arribem a l'entrada del Grand Canyon.
A la foto es poden veure els preus per entrar al Parc Nacional.




I comencem. ......El "First view"…………….



I continuem .........






Després de tanta meravella natural anem a l'aeroport a reservar per la tarde, un vol en helicòpter per sobre del Grand Canyon  i ens anem a menjar tranquil·lament.

Per al vol, en un Jet Ranger de 7 places, ens fan posar una armilla salvavides que va plegada i lligada a la cintura, semblant a la dels avions comercials. I la pregunta del milió és. Si passa alguna cosa, el pilot podrà fer aterrar l'helicòpter al riu, tenint en compte, que entre la immensitat de roques, el riu és sols una part ridícula ?.
El recorregut per l'aire és mes espectacular encara. S'aprecien millor les gegantines formacions de roca i al fons, a uns 1.500 metres mes a baix, es veu el riu, petit, petit………






El Grand Canyon, és realment una de les meravelles naturals del món, que val la pena veure en directe.

I així comentant la grandiositat de la natura, arribem a Williams, on ens allotgem a l'hotel mes antic de tot l'estat d'Arizona.


Realment sembla de l'època de l'oest. L'escala, el terra de fusta, amb uns desnivells que donen vertigen, les habitacions alineades en un passadís, la decoració. Tot és curiós i acollidor.






Williams és una petita població molt cuidada, amb una oferta de bars de menjar i música en directe molt àmplia. Sopem en un bar. d'estètica anys 50 "Bad school grils" a on ens atenen una noies, vestides amb uns modelets molt escassos de tela.



- Onzè dia, dimarts
De Williams a Las Vegas

Esmorzem i posem rumb al nostre següent hotel a Las Vegas.

Parem a Seligman, un poble en la Route 66, abans gairebé abandonat que ha florit últimament amb el turisme procedent de Las Vegas, i al qual arriben autocars plens de turistes, àvids de gastar dòlars. Aquell dia hi havia uns 7 o 8 autocars replets de turistes japonesos.



Comprem els últims regals de la ruta66 i seguim camí per Peach Springs fins a Kingman, on parem a menjar en un curiós restaurant mexicà que uns mexicans ens han recomanat en veure les banderes de les nostres motos. Al restaurant ens pregunten si som d'Espanya i de seguida pregunten: Catalans ?. No s'ha d'oblidar que Mèxic va ser bàsicament el país d'acollida de la major part de la intel·lectualitat catalana exiliada després de la guerra civil espanyola, i per tant, com a nació som bastant coneguts (3a. entrada del diccionari de la RAE: nació: Conjunt de persones d'un mateix origen i que generalment parlen un mateix idioma i tenen una tradició comuna). 





Fa ja mes de 1.000 quilòmetres que per aquí se sent molt parlar castellà i a la gent, en bars i botigues, els fa gràcia poder parlar el seu idioma amb nosaltres.
Sortim de menjar i pujem per lla Higway 93, cap a la presa Hoover, la que es trenca, en la primera pel·lícula de Superman. Per la carretera, abans d'arribar, hi ha un control fix, en el qual ens fan parar i revisen una de les bosses de l'equipatge que anaven en el monovolum que ens acompanya. Després de comprovar que no portem cap bomba per fer esclatar la presa, seguim el camí i arribem. La veritat és que la presa és inmensa. Hi ha dues torres amb l'hora dels estats que la presa divideix, Arizona i Nevada.




I així amb una temperatura, ja calorosa, comencem a baixar cap a Las Vegas.
Arribem i ens instal·lem a l'hotel EXCALIBUR, un que sembla un castell de la bella dorment de Walt Disney, al principi del carrer principal, just al costat del conegut Luxor (per la piràmide que té a l'entrada).







Sopem a un restaurant Harley Dvidson, que és digne de veure's, tant per fora com per dins. La nostra sorpresa ve en pagar, 11 $ per un vas de cervesa, això si, gravat amb l’emblema de Harley.

Tornem a l'Hotel i comprovem l'espectacle i alhora el malbaratament de llums d'aquesta zona, que té gairebé 5 quilòmetres de llarg. Ens parem a veure les fonts de llums i música del BELAGGIO, un altre dels hotels clàssics.











Com l'endemà tenim descans de moto, ja us explicará les meves impressions sobre aquest mega-carrer de 5 km.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada