4a.entrega

- Vuitè dia, dissabte
De Amarillo a Albuquerque

Ens posem en marxa a l'hora de sempre i a la sortida d'Amarillo parem per veure un de les mes modernes icones de la ruta 66, el Cadillac Ranch, una obra que un excèntric petrolier de Texas va encarregar a un grup d'artistes de Los Angeles i que consisteix en 10 cadillacs mig enterrats a terra. Aquesta obra que representa l'al·legoria sobre l'enfonsament de l'actual societat consumista, ràpidament es va convertir en lloc preferit pels grafiteros locals. Davant d'aquest fet, l'Ajuntament va decidir permetre els grafitis sobre els cadillacs i així fer que el muntatge es convertís en una obra dinàmica, canviant cada dia.

Des de la meva època d'estudiant allà pel tardo-franquisme (1970-1975), és la primera vegada que pinto amb un espray sense sortir corrent davant de la policía.......

Aquesta dinàmica ciutat acull actualment la fàbrica d'Helicòpters Bell.

Abans de menjar arribem al poble d'Adrian, on esta ubicat el "Midpoint", el punt mig de la ruta 66. Aquí, hi ha 1.139 milles (1834 Km) fins a Los Angeles o les mateixes milles des de Chicago.

Rodant per grans planes seques entrem en l'estat de New México i ens dirigim al Llac de Santa Rosa, un petit enclavament turístic, per a bany i esports nàutics al riu Pecos. De tornada a Santa Rosa ens col·loquem "Al oeste del Pecos", que crec recordar que era el nom d'un western.

Continuem i ja a la tarda, arribem a Albuquerque, una ciutat fundada el 1706 per colonitzadors espanyols, el nucli dels quals fins i tot conserva un antic poblat de l'època.
A la nit sopem a un freqüentat carrer de la ciutat on, per primera vegada veiem motos japoneses, totes superesportives i RR'R. Els conductors, tots sense casc, fan ostentació de les seves màquines asseguts als bars de la zona.
En nomes tres estats (Missouri, Nevada i Califòrnia) dels 9, pels que hem passat és obligatori el casc. És una sensació estranya, anar per autovia a 75 MPH (120 Kmh) i veure motos i més motos sense que ningú porti casc. 

En una gasolinera, uns moteros amb Harleys em van comentar "On aneu amb casc i jaqueta.............". En fi, jo amb meu angles macarrònic els vaig dir que "the safety is first".



- Novè dia, diumenge
D'Albuquerque a Flagstaff

Uns 100 Km al nord d'Albuquerque estan els famosos laboratoris on es van desenvolupar les investigacions sobre la fissió de l'àtom, Los Álamos, i uns 200 kms. al sud esta Alamogordo en on es va realitzar la primera prova d'una bomba atòmica.
Després de visitar l'antic poblat espanyol, sortim d'Albuquerque i passem per Grants, una població al costat del Monument nacional "El Malpais", una terra volcànica de fa milions d'anys que li dóna un aire gairebé extraterrestre.

Abans d’arribar a Gallup passem pel “Continental divide el lloc a partir del qual els rius van a desembocar al Pacific o a l’Atlantic.

A l'hora de menjar parem a Gallup, una ciutat que autodenomina "capital dels indis". Som a la zona dels indis navajos i la veritat és que la ciutat n’esta plena.

Ens expliquen que els europeus després d'ocupar totes les terres fèrtils dels indis , a més d'acabar amb ells directament es van dedicar a matar la seva font bàsica de subsistència, els búfals, arribant a primers del segle XX a quedar tan sol una petita colònia d'uns 50 exemplars,
En definitiva els indis, els autèntics americans, són realment els marginats i desheretats pels colonitzadors blancs.
Així com en altres zones, les cases eren de tipus prefabricat d'un sol pis amb terreny verd al voltant, aquí més que cases semblen barraques apedaçades amb trossos de planxa de metall i fusta. En fi, que entre els espanyols al sud i els altres europeus al nord, van reduir la població d'indis americans a nivells gairebé ridículs.

Despres de menjar, entrem a Arizona y agafem l'autopista per arribar a temps al nostre pròxim objectiu, el Meteor Crater, un immens forat d'uns 1.200 metres de diàmetre i gairebé 170 de profunditat. Aquest gegantí cràter el va produir fa uns 50.000 anys un objecte de 50 metres que va caure a una velocitat d'uns 13.000 km/h... La veritat és que és espectacular. Segons ens expliquen esta perfectament conservat ja que l'erosió pel vent nomes afecta els petits sortints de la superfície.

Després de veure aquesta meravella natural, arribem a Flagstaff, una petita ciutat en on s'ubica l'observatori astronòmic Lowell, que al 1930, es va fer famós perquè els científics que allà treballaven van descobrir el planeta, Plutó, el darrer del nostre sistema solar.
Aquí les planes desèrtiques ja han deixat pas a muntanyes considerables poblades per una espècie de pins anomenats  "Pino Ponderosa". Estem gairebé a 2000 metres d'altura.

Tercera entrega:

- Sisè dia, dijous:
De Cartague a Oklahoma City
Avui ha fet un sol magnífic que afortunadament ens ha acompanyat fins al final del viatge a Los Angeles.

Hem passat per Joplin. Una ciutat en la que els famosos atracadors Bonny & Clyde van estar vivint una temporada, fins que després d'una denúncia, la policia va intentar detenir-los. El resultat final va ser de dos policies morts i els atracadors fugits de nou. També hem visitat al poble de Baxter Springs una autentica botiga de cowboys, a on es poden comprar tot tipus de botes camperas o un autèntic barret de cowboy Stetson.

Als afores de la ciutat hi ha una bonica gasolinera restaurada, el nom de la qual és "4 womens on the route" i al costat reposa el camió grua original, en que es van inspirar els creadors de la pel·lícula "CARS" per crear un dels seus personatges.

Hem creuat ja per dues ciutats anomenades Springfield (La ciutat dels Simpson), però cap de les dues no representa la dels dibuixos animats. A tot el país hi ha cinc ciutats amb el mateix nom i per votació popular es va decidir que la que es representava en els Simpson seria la de l'estat de New Jersey.

Abans de menjar, visitem un petit museu molt cuidat dedicat a l'actor i a pilot Steve Mcqueen. Per a sorpresa nostra hem  trobat  una autentica Bultaco Matador i diversos emblemes de Montesa, d'abans que la comprés Honda.

A la tarda, després d'una calor sufocant i el sol baix donant-nos de cara, arribem ja a l'Hotel d'Oklahoma city.
Sopem i ens anem al barri del Bricktown un barri d'antics magatzems i de naus industrials, reconvertit en zona de copes, restaurants i lleure en general.
Entrem en un “bar cooyote” autèntic, amb noies animant al personal a sobre de la barra, però la curiositat és que en aquest estat hi ha unes lleis molt restrictives respecte a l'alcohol i per a la nostra sorpresa en entrar ens demanen els carnets d'identitat a tots. Aquesta pràctica és habitual ja que la policia, de tant en tant entra als locals i comprova que tot el món es pugui identificar. Si troben alguna anomalia se les carrega l'amo del local.

Com a última anècdota d'aquesta ciutat, quan estàvem esperant el microbús de l'hotel, al costat de l'estadi Bricktown, apareixen 2 cotxes patrulla, entren en un bar dos policies i surten al cap d'un moment amb un detingut emmanillat amb les mans darrere. Arriben als cotxes, el posen  al terra boca terrosa, i el comencen a escorcollar a consciència. Com en les pel·lícules, vaja.......


- Setè dia, divendres
D'Oklahoma City a Amarillo.

Esmorzar a les 8,15 del mati com gairebé cada dia i sobre les 9,15 h. visitem el memorial dedicat a les víctimes de l'atemptat de l'any 1995 a un edifici d'oficines federals a la ciutat d'Oklahoma. En aquest atemptat l'edifici va quedar gairebé esfondrat, provocant 168 morts, entre ells 19 nens i més de 500 ferits. Un temps després van detenir l'autor del camió-bomba vinculat a grups d'extrema dreta locals,. El van jutjar i va ser sentenciat i executat l'any 2001.

Una vegada ja de camí, observem que en aquesta zona el paisatge ja comença a canviar de manera substancial. De zones encara verdes passem a les grans planes amb pastura i moltes, moltes vaques. Canviem també d'estat, entrant a Texas. A la ciutat de Clinton, visitem un museu dedicat a la història de la ruta 66, a través de les seves diferents èpoques fins als anys actuals.

Després de la crisi del 29 la zona central d'EUA va quedar en la misèria mes absoluta i va ser llavors quan milers d'americans van emigrar per la ruta 66 cap a l'estat de Califòrnia que en aquells temps tènia una bona agricultura i indústria, buscant noves oportunitats.

I així arribem a l'estat de Texas, terra de les grans pastures per a ramats de vaques i ovelles. Al poble d'Amarillo, parem per dormir en un hotel que com es pot apreciar, conserva l'aire dels antics edificis de les pel·lícules de l'oest. Per sopar anem al famós "Big Texan Steak Ranch”, y en un autèntic "saloon" de l'oest degustem la famosa carn (steak) de Texas.

En aquest restaurant ofereixen un plat amb amanida, un superbistec de carn i patates, que si te l’acabes en menys d'una hora et surt gratis i si no, pagues 50 $. Tenen uns marcadors digitals amb el compte enrere i el paio que ho intenta es posa en una taula amb tarima en mig del saloon. Diuen que en general, només  un de cada cinc aconsegueix acabar el plat en una hora.

2a. entrega, Quart i cinquè dia.

-Quart dia, dimarts
De Chicago a Saint Louis.A Chicago dinem més del mateix amb petites variacions, en un altre local típic americà i sortim sobre les 9,30 cap a Saint Louis. Uns 550 Km
El viatge transcorre sense novetat i aquí ja podem començar a provar el motor 1.600 de la Harley. Realment el ” par” és impressionant. Es pot sortir des de tercera a 1000 voltes i el motor puja tranquil, però sense pausa fins a la velocitat que es vulgui. Com a dada curiosa, a 70 milles per hora (113 Km/h) en sisena velocitat el motor gira a 2.500 voltes i la zona vermella comença 5.500 rpm.
I així arribem a Jolliet, a on es pot veure la presó, avui clausurada, que surt al principi de la pel·lícula "Blues Brothers". Per cert, al costat hi havia uns presos caminant en fila tots amb armilla taronja i arrossegant una tallagespa i al final de la fila 2 xerifs amb una furgoneta de la presó de l'estat. El sistema aquest de serveis a la comunitat esta molt estès a tot el país per als presos no problemàtics. Crec que és una bona forma de reinserció.

Passem per Pontiac, Chenoa, Towanda, Normal i per menjar parem en plena ruta 66 al poble d'Atlanta, en el Palms cafè, un local que va tancar en el seu moment, però amb l’ajut econòmic de l'Ajuntament va tornar a obrir fa uns anys mantenint l'estètica i la decoració dels anys 50.

Davant del bar hi havia una botiga que semblava d'antiguitats i que venien tot tipus d'objectes i matrícules de cotxe americanes. Com a curiositat, el propietari ens va demanar, si li podíem enviar una matricula de cotxe espanyola.

En aquesta zona el paisatge encara és verd i amb arbres i aquí comencem a veure els primers animals autòctons, morts a la carretera. Bàsicament ossos rentadors (mapaches), tortugues i armadillos. En una de les poques corbes del viatge, crec que vaig trepitjar alguna cosa, no sabria dir que, ja que intentar esquivar objectes amb maniobres brusques amb 390 kg de moto és una mica arriscat.
A la tarda creuem a peu el riu Misisipi pel pont antic, actualment tancat al transit i que serveix de frontera entre els estats de IIlinois i Missouri.

El Misisipi en aquesta zona és realment immens. En el pont que es veu a les fotos, el riu té uns 1.500 m d'ample. També des d'aquí es pot veure el skyline de la ciutat de Saint Louis. Ja sense mes més novetats destacables arribem a l’hotel, tocant al Gateway Arch.

Ens instal·lem a l'hotel, fem un volt per buscar un lloc per sopar i a dormir fins a les 7 del matí del dia següent.

- Cinquè dia, dimecres
De Saint Louis a Cartague

Avui el dia s’ha aixecat clar, però a la tarda de camí de Cartahue tindrem oportunitat de provar els vestits de pluja.
Després de dinar a Chilli mac's diners ens dirigim a peu a visitar el Gateway Arch, el monument mes alt del mon. Es un arc que mesura igual d'alt que d'ample (una mitja circumferència vaja....) al que s'accedeix amb una espècie de càpsules espacials per a cinc persones que et porten a 192 metres d’alçària i des d'on a través d'unes finestres en la part central de l'arc es pot veure la ciutat.

Com a monument és molt curiós. En la planta subterrània hi ha un museu gratuït dedicat a la història de l'oest i a la colonització americana, molt instructiu i interessant.

Una volta pel centre de la ciutat i ens posem en camí novament. La carretera en aquesta zona és especialment bonica. Grans rectes amb petits canvis de rasant, envoltades de vegetació d’un color verd intens.
Passem a prop de Tulsa, Eureka i al poble de Cuba fotografiem el cartell "Déu salvi Amèrica. Terra de llibertat i casa dels coratjosos". No podem oblidar que estem travessant l’Amèrica profunda, en el més ampli sentit de la paraula.

A l'hora de menjar arribem a un autèntic bar de “moteros”, l'"Elbow inn". L'interior amb la seva taula de billar, les seves plaques i rètols lluminosos i el sostre, com s'aprecia a la foto, son d’allò mes original.

Paisatge bonics, i per fi fugint d'una tempesta que es veia sempre darrere de nosaltres arribem a Cartague. Mentre sopem van començar a sonar les sirenes d'alarma de tornado. Els tornados es poden formar en qualsevol moment, si es donen les condicions meteorològiques adequades, però no es pot avisar fins que algú els veu en directe. La veritat és que hi havia una tempesta de vent i pluja espectacular. Ens anem a dormir pensant que potser ens despertarem de cop corrent als refugis a prova de tornados.

Els primers dies del viatge

Ruta 66, en Harley Davidson, Electra Glide
(del 11 al 25 de setembre de 2010 en 13 nits d'hotel i 11 dies de moto)

-Primer dia, dissabte 11
 De Barcelona a Chicago

Aquesta és la petita història d'un viatge de 15 dies, 13 nits d'hotel i 11 dies en Harley Electra Glide, recorrent uns 4.200 quilòmetres des de Chicago fins a Los Angeles. El viatge es va contractar amb "viatges rumbo66" amb un guia en idioma castellà i català i furgoneta per portar l'equipatge dels participants.

La sortida des de Barcelona, sense cap novetat destacable. Escala a Madrid on sen's uneixen dues persones més. En total farem el viatge 4 persones en 3 motos i el guia. Canvi d'avió i sortida cap a Chicago. En total unes 12 hores de vol, però com la diferència horària és de 7 hores, arribem sobre les 2 de la tarda. Tramitis de duanes, preguntes sobre el motiu del viatge i una llarga espera per recollir l'equipatge.
A l'aeroport ens espera en Jens, un alemany establert a la bonica població d'Olot (Girona) a la zona volcànica de La Garrotxa i que durant tot el viatge ens guiarà i informarà de manera molt professional per tots els indrets i llocs d'interès d'aquest gran país. Carreguem l'equipatge en una flamant Chrysler Voyager i ens instal·lem a l'hotel que queda a una mica més de mitja hora de l'aeroport.

Primera sorpresa. En totes les tauletes de nit d'hotels i motels, com comprovarem mes tard sempre hi ha una "Holly Bible" per consolar i proporcionar repòs espiritual al viatger……………..
Segona sorpresa. Els llits individuals són més grans que els de matrimoni d'aquí. Es pot dormir de través tranquil·lament.

Una dutxa, enviar uns e-mails, una sortida caminant pels voltants de l'hotel i en passar per una gasolinera comprovem el preu del galó de gasolina de 93 octans, 3.059 $, és a dir al canvi de 1,28 dòlars per euro, uns 0,63 € el litre. La mateixa gasolina en el centre d'EUA oscil·lava entre 2,60 i 2, 90 $ per galó.

Comprem també una targeta per trucar a Espanya des de l'hotel o un telèfon públic per 10 $ i podrem parlar uns 210 minuts.

Sopem tranquil·lament en un típic local americà, amb rètols lluminosos de Budweiser, moltes televisions en les quals nomès fan esports de tot tipus i per suposat, l'emblema dels "Chicago Bulls".

Aquí arribem al tema del menjar monotemàtic, burger, salads caesar o amb chiken, pasta amb carn i sanwich de burger, pollastre o gall dindi, això si, acompanyat amb patates fregides de diversos tipus, xampinyons, ceba, etc. i l'omnipresent formatge cheedar (55% de matèria grassa) i el ketchup.

Demanem unes Budweiser i ens la serveixen en una galleda de zenc amb gel i sense gots, total que brindem per l'inici de l'aventura americana i a beure a morro.


-Segon dia, diumenge 12
 Chicago, visita al centre, Sears Tower i Llac Michigan (Navy Pyer)

A les 9 h esmorzarem a un típic local on tornem a tenir menjar monotemàtic. Breakfast a base d'ous amb bacó i patates fregides de diversos tipus. També hi ha esmorzars a base d'una espècie de torrades amb canyella i "sirope" de diversos tipus, massa dolços per al meu gust.

Malgrat que fa un sol magnífic, als carrers no el veiem a causa de l‘alçària dels edificis.

Aparquem per 15 $ per a tot el dia i enfilem cap al centre, per visitar la torre Sears. En realitat després de comprar l'edifici una companyia d’assegurances, es diu "Willis Tower", però els habitants de la ciutat el continuen anomenant "Sears Tower". Fins a 1998 era l'edifici mes alt del món, però va ser superat per les "Petronas Towers" en Kuala Lampur, Malaysia.La vista des de dalt és espectacular. Es veu el que abans era un petit aeroport civil, el Merril C. Meigs, convertit ara en zona d'ús esportiu, al costat de l'estadi "Soldier Field". Hi ha també uns balcons tots de vidre, inclòs el terra, que proporcionen una vista vertical única. La veritat és que impressionen una mica. Després de tan altes emocions tornem a trepitjar terra ferma i visitem l'estació central, les escales de la qual es van fer famoses per la pel·lícula "els Intocables d'Elliot Ness", amb Sean Conery i Kevin Costner de protagonistes. En realitat les escales es veuen bastant mes petites que a la pel·lícula.

Després caminem fins on oficialment comença la ruta 66, un carrer amb una placa commemorativa, però sense la placa, ja que hi estaven fent obres. De tota manera vam poder fer fotos a unes impressionants Harleys que estaven allà aparcades. I així, caminant, caminant arribem al Parc del Milenium, on hi ha una escultura en forma de gota de mercuri o com l'anomenen familiarment "La mongeta platejada" d'uns 20 metres de llarg. També esta instal·lada en aquest parc una monumental obra de l'artista català Jaume Plensa, la Crown Fountain.

A l'hora de menjar ens dirigim al Navy Pyer, una antiga base naval reconvertida en centre de lleure. Des d'aquí s'aprecia la immensitat del llac Michigan, amb el seu port, molls, vaixells de vela, un far, en definitiva, com qualsevol ciutat marítima. Però li falta una cosa que la fa diferent, l'olor a mar característic de l'aigua salada.

A la tarda, passeig pels canals i els seus ponts i tornada a l'hotel a descansar.

Definitivament Chicago és una ciutat bonica i molt cuidada que mereix visitar-se amb tranquil·litat, passejar pels seus carrers, edificis, parcs, museus, etc, etc.

-Tercer dia, dilluns
Recollida de la HD Electra Glide Classic i visita a la fabrica de motors de Harley a Milwauke.


Després d'esmorzar ens dirigim al sud de la ciutat cap al concessionari de lloguer de motos Eaglerider, on després de bastant de paperassa, contractar una assegurança de 198 $ i un bloqueig a la VISA de 500 $ mentre dura el lloguer, recollim per fi les motos, dos Electra Glide i una Fat Boy nova, amb tan sols 11 milles al marcador. Tan nova que com no tènia matricula, li posen un cartró amb la marca Eaglerider. Motorcycle rentals.
Donem unes voltes pel pàrquing per provar els 394 quilos de l'Electra i la veritat és que és pesada, molt pesada, però com comprovarem al llarg de la ruta 66 també és molt còmoda i només vibra a ralentí.

Amb les motos acabades d’estrenar, enfilem cap al nord, cap a Milwauke, a uns 150 Quilòmetres, on ens espera la visita a la fàbrica de motors Harley i al Museu de la marca.
Arribem a la fàbrica, però la cadena de muntatge de motors està parada, perquè segons ens expliquen, els treballadors estan d'assemblea per decidir si accepten unes noves condicions de treball per no traslladar la fàbrica a cap altre estat.
Sembla ser que l'estat de Wisconsin ofereix a Harley condicions fiscals especials i incentius, perquè no es traslladin a cap altre estat on munten les motos senceres.
Una guia de Harley molt simpàtica, ens explica al detall tot el procés de muntatge i fabricació dels motors, on en molts passos usen robots i sensors automàtics per detectar el tipus de motor i per tant el procés de peces necessàries. Ens expliquen que treballen 910 operaris, fabricant uns 200 motors al dia. En la meitat del recorregut, en una pantalla gegant surt la bandera americana i s’escolta el típic so de motor de les Harley. És la sirena de descans. Com a curiositat els operaris en lloc de taquilles per guardar els seus efectes personals tenen maletes laterals de l'Electra Glide.
En finalitzar la visita, la guia ens explica que els treballadors han acceptat les noves condicions i per tant la fàbrica de motors es queda a Milwauke.


Com ja és l'hora de menjar ens anem uns quilòmetres mes al sud, al Museu Harley. Allà mengem bàsicament el de sempre i comencem la visita al Museu.
Podem apreciar la primera moto de l'any 1903 i així seguim el recorregut fins a arribar a la II Guerra mundial. En aquest període Harley va fabricar una moto amb motor bòxer, copiat de les BMW, amb pneumàtics de tacs i sidecar, però en acabar la guerra no va entrar en producció comercial.

Com a curiositat es podia veure un prototip de moto, la NOVA, amb motor dissenyat per Porsche de 4 cilindres en V (2 +2) amb cadena de distribució i refrigeració liquida. Era l'any 1981 i per problemes econòmics el projecte no es va continuar.

En definitiva un museu que no es poden perdre els amants de la marca de Milwauke.

A la tarda a última hora, tornada a l'Hotel de Chicago i a preparar el primer dia de ruta fins a Saint Louis.